Muchachito i Veracruz, el do d’unir les arts

Allà on toqui, Jairo Perera allarga els seus concerts a més de tres hores. Més de tres hores amenes, mogudes, rialleres; més de tres hores impregnades del característic missatge optimista de Perera. Històries d’amor, de desamor, relats de personatges autèntics, d’altres de ficció; si més no, sempre temes distrets, explicats de forma planera i, sobretot, amb molta barra.

Així va ser la seva posada en escena el passat dijous a Faktoria d’Arts, a Terrassa. Un local no gaire gran, però ple de gom a gom. Una festa que, tot i que va començar amb ¾ de retard, es va allargar amb una dinàmica sorprenent. Muchachito Bombo Infierno va presentar el seu nou treball “Visto lo visto”, tot i que també va intercalar cançons antigues i, fins i tot, d’altres autors: el públic va embogir amb la banda sonora de La Pantera Rosa i El Muerto Vivo.

Als peus, el bombo; a les mans, la guitarra; amb la veu, les cançons. El barret al cap i l’armilla, que no faltin. Un cantant, sens dubte, força polivalent; un músic forjat a foc lent; un clar exemple d’ascens en el panorama musical. “Queridos amigos, es un placer en este artículo presentar al genuino, al increíble, al único, al nuestro, nuestro”: Muchachito, Muchachito Bombo Infierno.

El català va començar passant el barret pels carrers de Barcelona. Més endavant, va ampliar la seva trajectòria amb viatges i trobades amb altres músics de carrer. Va muntar un grup, el 1997, anomenat Trimelón de Naranjus. La banda va treure dos discos i va romandre unida fins el 2001. Més tard, Perera va reunir una gran colla de músics que donen sentit a Muchachito Bombo Infierno.

En efecte, són tots aquests inputs els que enriqueixen l’experiència de què l’artista desprèn la seva inspiració. Un talent que, com no podia ser d’una altra manera, reflecteix la vivència de Muchachito: abundant en ritmes, en històries i en colors. Una barreja que impregna el seu estil, anomenat mestissatge (també rumbòxing). Aquesta nova tendència és una fusió entre la rumba, el reggae, el swing i el rock, entre altres. Ojos de Brujo i Macaco, a tall d’exemple, també pertanyen a aquest estil.

La fusió d’arts en Muchachito va més enllà de la mescla d’estils: surt de la percussió per impregnar-se a les parets. Les cançons animades de la banda fan volar la inspiració de Santos de Veracruz, qui s’encarrega de la part plàstica i visual de cada concert dibuixant a un llenç els components del grup. Als directes, les mans i el pinzell d’aquest pintaor són instruments seduïts incontrolablement per l’emoció, la gratitud, la bellesa. Tal i com afirma ell, “escoltes una cançó, sents que et pessiga, sents que et posa la pell de gallina, i penses: l’han escrit per a mi”. Al final, com si es tractés d’una sobtada sinestèsia, Perera i Veracruz tenen el do d’unir les arts.