Això que llegireu són només quatre pinzellades sobre el fragment que havíem de comentar a classe. Segurament les idees que he escrit han d’estar una mica més elaborades i madurades. Tot i així, és un primer esbós que ampliaré o modificaré tan bon punt fem el debat obert a classe, si és que tenim l’oportunitat.
En aquest petit comentari expresso la meva opinió a favor en relació al primer fragment de la fitxa, on apareix l’aportació d’Isabel-Clara Simó.
En aquest sentit, estic completament d’acord en el fet que hi ha “capelles” literàries, com ella anomena, que potencien, valoren i es centren en uns interessos concrets. Són, d’alguna manera, i com s’ha comentat a classe, una mena de clan tancat que, com diu Simó, no troba arguments sòlids per defensar els seus membres ni els seus productes culturals.
Partint de la hipòtesi que això és veritat, ens podríem preguntar per què existeixen aquesta mena de màfies culturals. En primer lloc, deixem de banda els evidents interessos econòmics editorials que hi ha al darrere d’aquestes produccions, ja que són evidents. Si més no, la segona qüestió que vull remarcar és una espècie d’argumentació d’aquesta segona. Està clar que els interessos econòmics són la massa que uneix el grup cultural. Ara bé, una vegada han assumit que han d’anar lligats, suposo que han de trobar motius per sentir-se culturalment units. Així, aposten per la distinció, aquest terme relacionat amb Pierre Bourdieu. Es fan amos d’unes pautes que volen estendre o, com a mínim, que siguin reconegudes per crítics d’art. El que succeeix és que creen uns valors i unes dinàmiques internes que es consoliden com a universals dintre de la cultura d’èlit, però que resulta que realment han estat forçades pel fet de compartir un mateix espai delimitat prèviament per motius egipcis*. Per tant, semblen punts diferenciadors en relació a la cultura de masses, i fins i tot entre els diversos clans de la d’èlit, però no són corrents o principis fonamentats perquè només s’aguanten pel mínim comú múltiple d’aquest estil cultural: els diners que hi ha al darrere.
* A alguns companys els sonarà aquesta expressió. La utilitzava el Marcel Mateu, professor d’ordenament jurídic. Només cal pensar en el ball que fem quan imitem als egipcis per saber sobre què parlem...
En aquest petit comentari expresso la meva opinió a favor en relació al primer fragment de la fitxa, on apareix l’aportació d’Isabel-Clara Simó.
En aquest sentit, estic completament d’acord en el fet que hi ha “capelles” literàries, com ella anomena, que potencien, valoren i es centren en uns interessos concrets. Són, d’alguna manera, i com s’ha comentat a classe, una mena de clan tancat que, com diu Simó, no troba arguments sòlids per defensar els seus membres ni els seus productes culturals.
Partint de la hipòtesi que això és veritat, ens podríem preguntar per què existeixen aquesta mena de màfies culturals. En primer lloc, deixem de banda els evidents interessos econòmics editorials que hi ha al darrere d’aquestes produccions, ja que són evidents. Si més no, la segona qüestió que vull remarcar és una espècie d’argumentació d’aquesta segona. Està clar que els interessos econòmics són la massa que uneix el grup cultural. Ara bé, una vegada han assumit que han d’anar lligats, suposo que han de trobar motius per sentir-se culturalment units. Així, aposten per la distinció, aquest terme relacionat amb Pierre Bourdieu. Es fan amos d’unes pautes que volen estendre o, com a mínim, que siguin reconegudes per crítics d’art. El que succeeix és que creen uns valors i unes dinàmiques internes que es consoliden com a universals dintre de la cultura d’èlit, però que resulta que realment han estat forçades pel fet de compartir un mateix espai delimitat prèviament per motius egipcis*. Per tant, semblen punts diferenciadors en relació a la cultura de masses, i fins i tot entre els diversos clans de la d’èlit, però no són corrents o principis fonamentats perquè només s’aguanten pel mínim comú múltiple d’aquest estil cultural: els diners que hi ha al darrere.
* A alguns companys els sonarà aquesta expressió. La utilitzava el Marcel Mateu, professor d’ordenament jurídic. Només cal pensar en el ball que fem quan imitem als egipcis per saber sobre què parlem...
1 comentario:
Estic d´acord amb que existeixen tots aquestes màfies de llepafils. És desgraciadament inevitable la submissió als interessos econòmics, perquè a la pràctica pocs mitjans poden sobreviure per art de màgia. Sincerament és una utopia separar les idees dels diners, però quant més diversifiquem els mitjans, més varietat hi trobarem i més possibilitats d´elecció. En el fons, tots acabem llegint el diari, revista, publicació, etc. perquè reafirmen les nostres teories i conviccions. I per tant, sense adonar-nos-en estem contribuint a aquest cercle viciós. Tot és qüestió de jugar, aprendre aquests regles del joc i sabem que comprem, llegim i consumim.
Publicar un comentario